Ses estrelles del cel

Amb sa mateixa peresa
que un home descarrega un piano
inventariam ses estrelles del cel
i clovelles de molt bons pistatxos.

I amb sa mateixa pobresa
omplim es cendrer amb una llosca
i mos pensam que menjam
de sa fruita madura sa carn olorosa.

I és igual si ja no mos queden pessetes
perquè robam es paper higiènic
de sa biblioteca de s'excel·lentíssim
ajuntament de Lloseta.

I amb sa mateixa aigua clara
que ets homes se renten sa cara
recuperam sa puresa
des dies de crisi que mos arruinaren.

I amb sa mateixa mirada
que ets homes se miren sa Lluna
naltros miram sa farola pes vidres
que sonen a gotes de pluja.

I és igual si mos engeguen d´aquesta casa.
Si mos hi menja sa merda,
i es cables fan xispes,ses teules degoten
i ses bicicletes estan rovellades.

Viure és sobreviure,
es futur parabòlic
amb atletisme d´imbècil
i equilibrisme d´alcohòlic.

Viure és sobreviure empresonat
dins un rellotge d´arena,
lliure dins un infinit arenal,
lliure de morir-te de fam.


(Antònia Font, A Rússia, 2001)