Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa

que sembla que mai no hagin d’estar tristes.

Diries que la tristesa és una cosa quieta,

contrària a la lluita per la vida,

a les batusses per un pessic de síndria.

I tanmateix podem veure les àligues molt quietes

sostingudes per invisibles fils d’espera atenta

que també és lluita per la vida.

Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,

s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensades d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.

Voldria saber si els avions de paper que sempre fas

són perquè vols volar.

Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.

Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar

del drama de llençar-se perdudament al buit.

Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís

com lava.

¿No voldries ser un cranc, un taupa cec, un arbre?

¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?

Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols fer res,

haurà de ser amb paraules.

Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me

si en lloc de ser un pardal sóc una sargantana.

Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,

els paisatges que veig són, t’ho asseguro,

unes vistes magnífiques.

Anna Aguilar Amat